La documentació i la iconografia d’època medieval han estat fins ara pràcticament les úniques fonts d’informació sobre el consum del vi en aquest període. Així sabem per la documentació que en el cas del terme del castell d’Olèrdola, entorn el 40% de les terres conreades eren vinyes. Això palesa la gran importància del vi en l’economia medieval, com a aliment i com a producte comercial.
D’aquesta manera bona part de la producció del vi estava destinada al consum propi, mentre que l’excedent es comercialitzaria en els mercats de les ciutats i les vil·les. L’increment de la població i el creixement dels nuclis d’hàbitat va afavorir al llarg de l’edat mitjana un constant augment de la producció i del seu consum, tant en àmbit domèstic com a les tavernes.
Hi havia vins de diferents qualitats destinats a les diferents capes socials. Els més bons estaven reservats als nobles, senyors i l’estament eclesiàstic. Tots, rics i pobres, bevien una gran quantitat de vi. L’explicació és simple: l’aigua podia ser insalubre i una font de malalties, mentre que el vi era una beguda segura i un bon complement per l’alimentació.
En els darrers anys l’arqueologia en comença a aportar també dades molt interessants. El descobriment de cellers ens permet acostar-nos a quina era la seva capacitat productiva, podent distingir a Olèrdola uns destinats segurament a l’autoconsum mentre que altres s’orientarien al començ.
Però una de les grans limitacions per poder aprofundir en el comerç del vi a l’alta edat mitjana és que els contenidors per al transport i emmagatzematge, així com els recipients per al consum, eren sovint de fusta, un material que difícilment es conserva. En canvi, des de l’arribada de fenicis i grecs a les nostres costes, així com en època ibèrica i sobretot en època romana, la distribució arreu del Mediterrani de les àmfores, de diferents formes i capacitats, permet conèixer com era el comerç i la distribució del vi durant aquests segles.
Finalment les anàlisis de residus orgànics en estructures i recipients ens permeten assegurar que contingueren vi. En alguns casos, fins i tot, podem arribar a saber si era vi blanc o vi negre.
Imatge: escena de la verema, extreta del Beat de Liébana de Lorvao (Portugal), 1189.
