Ara d’altar de l’església de Sant Miquel d’Olèrdola

Ara d’altar de l’església de Sant Miquel d’Olèrdola

Dos fragments que corresponen probablement a la mateixa ara d’altar. Ambdues peces presenten una doble motllura perimetral sobre aixecada respecte la part central, llisa. Té inscripcions esgrafiades en lletra capital realitzades amb un punxó sobre la cara superior que corresponen a noms propis.

El primer fragment, el més gran, correspon a un dels quatre angles. És possible que fos recuperat durant les obres de restauració que es van realitzar a l’Església de Sant Miquel entre 1968 i 1971. Es va retrobat l’any 1998 en la reserva del Museu d’Arqueologia de Catalunya a Barcelona. El segon fragment, un altre angle, va ser localitzat l’any 2007 durant les excavacions dutes a terme a l’església de Sant Miquel d’Olèrdola en el marc de la restauració arquitectònica de l’edifici. Estava reutilitzat en un graó a l’actual entrada a la façana oest.

En l'ara de Sant Miquel podem llegir els noms de [E]RMENGAUDE, [....]OFRE, [...]IETO[...]. En l'acta de consagració de Sant Miquel d'Olèrdola (1 de gener/24 de març del 992) se citen, entre d'altres, els noms de Sunifred (Suniefredus) –levita i impulsor de la construcció del temple–, Seniofred (Seniofredus) i Gaucefred (Gaucefredus). L'atribució concreta del nom a un dels signants del document és dificultosa. Mentre que Ermengauda podria ser l'esposa o germana del levita Sunifred (nom que coneixem gràcies a altres documents), quan a la terminació ofre, podria correspondre al nom vulgaritzat de Sunifred, Seniofred o Gaucefred.

Es té documentat dos fragments d’una ara amb inscripcions procedent d’Olèrdola, gràcies a una referència bibliogràfica de finals del segle XIX. Malauradament, avui no és té cap indici d'on es troben aquestes restes descrites epigràficament per M. Milà i Fontanals (1880, recollits i identificats com a ara per A. Pladevall) i, per tant, no podem determinar que es tracti de la mateixa peça.

L’ara d’altar de Sant Miquel deuria tenir una envergadura considerable. Era de forma rectangular, amb un gruix de més de 20 cm. És una altura considerable si la comparem amb la majoria d’altars del mateix període, però hi ha exemplars similars com les de Sant Martí de Mura (19 cm), Sant Feliu de la Garriga i Sant Andreu de Sureda (18 cm) o Sant Julià de Coaner (17 cm). Una de les de més gruix és la de Sant Pere de Castellet, de 30 cm.

En ser localitzats aquest dos fragments fora de context, no podem especificar si es tracta de l’ara de l’altar principal de l’església preromànica de Sant Miquel (consagrada pel bisbe de Barcelona Teodoric entre el 911 i el 937) o de la romànica (consagrada pel bisbe de Barcelona Vives l’any 992), o potser ho va formar part d’ambdues.

Moltes ares alt medievals tenen noms propis gravats en la cara superior. Aquests poden fer referència a les persones que varen estar presents en la consagració de l’edifici o bé poden correspondre als primers difunts.

Bibliografia:

GISBERT, M.; MOLIST, N. 2012, Catàleg, in N. Molist (coord.), De Sanctus Michaelis a Sant Miquel. L'església de Sant Miquel d'Olèrdola entre el segle X i el segle XXI, Catàleg de l'exposició. Ajuntament d'Olèrdola i Museu d'Arqueologia de Catalunya, 85-98. Pàg. 90, Fig. 11.

MOLIST, N. 1999, Guies del Museu d'Arqueologia de Catalunya. Olèrdola, Museu d'Arqueologia de Catalunya i El Mèdol, Tarragona.

PLADEVALL FONT, A. 1992, Ara d'altar (Olèrdola), in A. Pladevall (dir.), Catalunya Romànica, vol. XIX: El Penedès, l'Anoia, Enciclopèdia Catalana, Barcelona. Pàg. 145.